Miquel Àngel Llauger

23/04/2021

Miquel Àngel Llauger

Molts dels que llegiu aquest article heu decidit, en algun moment, menjar més poca carn. Alguns, deixar de menjar-ne. Uns altres, deixar de consumir qualsevol producte de procedència animal. I si no, segur que teniu algú de prop (una companya de feina, un nebot) que ha tirat per un d’aquests camins. Probablement, també us sona la idea que és necessari reduir la carn però no tant el peix, el consum del qual sembla cosa més benigna. Parlem-ne.

¿Per què es pot optar per menjar més poca carn o per no menjar-ne? Pot ser per motius de salut, per motius ètics (com el rebuig de la crueltat contra els animals) o per motius ambientals (per evitar el brutal impacte de la ramaderia, la pesca i la indústria càrnia sobre un planeta al caire del col·lapse).  És evident que, en la presa de decisió de cada persona, aquests motius deuen estar barrejats en proporcions diverses. A mi, els motius del tercer apartat són els que més m’interessen.  També són els que millor poden justificar la idea que reduir aquest consum no ha de ser una mena d’objecció de consciència sinó un imperatiu de conducta ambientalment responsable. Fer-se vegetarià o vegà continuarà essent una opció individual. En canvi, consumir menys carn (i menys peix, i més lactis) és una qüestió d’ordre semblant a mirar de consumir menys benzina o menys plàstics d’un sol ús: un comportament que hem de voler fer universal.

Anem ara a la qüestió de si reduir el consum de peix és menys important que reduir el de carn. No estic gens segur que els motius de salut ho avalin, i em fa l’efecte que és un camp on corren dotzenes de teories de fiabilitat diversa. Que en parlin els que en saben. Respecte dels motius ètics, la jerarquia segons la qual els animals de terra són més sensibles (per fer servir un terme comú en la filosofia que s’ocupa de la qüestió) que els marins pot trontollar amb qualsevol estudi que surti un dia o l’altre. I és una teoria absolutament indefensable si parlam, per exemple, dels cetacis que moren a les xarxes de pesca. Pel que fa a la qüestió de l’impacte ambiental, us remet al documental de Netflix Seaspiracy, una devastadora crònica sobre l’empremta de la pesca sobre els mars, els rius i els oceans.

Mirau el documental, si voleu xifres i exemples. El problema principal de la indústria pesquera és que el volum de les captures supera de molt la capacitat de les poblacions per regenerar-se de manera natural: pescam a un ritme que fa impossible que els oceans alimentin les generacions futures. Moltes espècies que es capturaven per milers de tones gairebé han desaparegut. La pesca sostenible, o la pesca artesanal, difícilment pot ser més que una resposta parcial, quan el problema de fons és que menjam peix més ràpid del que es reprodueix. Per no parlar del peix de piscifactoria: a part de la contaminació que genera, el documental ens recorda el fet elemental que requereix, per a l’alimentació del producte, tones i tones de peix no produït en piscifactories. I després hi ha la resta dels impactes: el consum de combustible fòssil (els vaixells, les cadenes de gel), els residus (les restes d’ormejos de pesca són part essencial de les illes de plàstic que circulen pels oceans i que es troben als estómacs de tants d’animals morts), les condicions laborals properes a l’esclavitud en alguns casos, les xifres esgarrifoses de “captures incidentals” (els dofins morts a les xarxes de les tonyines, per entendre’ns), etc. La conclusió a què arriba el britànic Ali Tabrizi, autor de la peça, és que el millor que podem fer és deixar de menjar peix.

El documental, el més vist de la història de Netflix, ha rebut crítiques diverses. Tampoc no és d’estranyar: les entitats que expedeixen títols de pesca sostenible, per exemple, hi surten mal parades i acusen Tabrizi de tractar-les de manera esbiaixada. Alguns han opinat que el missatge final (aquest “no mengeu peix”) deixa de banda el fet que mars i oceans seguiran essent imprescindibles per alimentar la població mundial. 

Les crítiques, però, no desmenteixen que el que s’hi explica és bàsicament cert. Mirau-lo i no dubtareu que la pesca és la primera causa de la destrucció dels ecosistemes marins. Hi ha molts de motius, per tant, per no menjar peix o per menjar-ne menys. Comparar l’impacte del consum de la carn i del peix sobre la salut global del planeta deu ser gairebé impossible. A títol de pura impressió individual, diria que devastar la mar té alguna cosa de sacrilegi, com si fos la destrossa d’un àmbit que hauria de ser pristí, el saqueig d’un territori que no és el nostre. Aquest “peix, una vegada al mes” que he posat al títol és una simple possibilitat: dues vegades també està bé, i cap vegada també. Mengem-ne menys, en qualsevol cas. Molt menys.