Per Blai Guevara, Tresorer de MdM

E l temps passa i els aconteixements es van amuntegant a un ritme de vertigen, així la realitat es redueix només a notícies, les quals van ensorrant a les anteriors en el passat més llunyà; l’oblit.

En aquest món productivista on tot pot ser susceptible de convertir-se en producte, la producció en massa d’informació fa que la seva vigència sigui tan efímera que a penes succeeix la notícia queda relegada al passat per una altra nova. El ritme frenètic de les societats avançades no permeten ni la reflexió ni l’anàlisi que mereix el pols de l’actualitat, i aquesta celeritat no és conseqüència de la modernitat sinó que és la causa que ens impedeix mirar enrere per a veure tot allò que va perpetrant, promocionant així la pèrdua de la memòria col·lectiva recent: un poble sense passat… ja se sap.

Qui es recorda avui dia, immersos com estem en campanyes electorals amb tot el soroll mediàtic que això comporta, del drama de la immigració que dia rere dia es cobra la vida de tantes persones que creuen el mar fugint de la guerra i de la fam dels seus països? Molt menys ens recordarem dels camps de refugiats a Grècia i Turquia on malviuen els ‘privilegiats’ que han pogut aconseguir les costes europees? I dels milions de refugiats del conflicte sirià (uns 6.000.000) que s’amunteguen en països tan petits com Líban o Jordània? Així, llavors, és gairebé impossible recordar ja els camps de refugiats palestins disseminats als països fronterers, o els campaments de Tinduf, a Algèria, on els desplaçats saharauís suporten les inclemències del desert… La llista pot ser ingent si som capaços de mirar cap enrera, però… podríem suportar-ho? Possiblement no, per això triam fugir cap endavant i centrar la nostra atenció en els focs artificials de la desinformació espectacle del periodisme d’entreteniment, de les fake news, dels ‘memes’… perquè avui només és vàlid l’immediat, l’aquí i ara, no es mira més enllà no anés a ser que descobrissim pistes en el passat del que avui està succeint i ens incomodin més del convenient.

En aquesta època de postmodernitat s’ha anat instal·lant progressivament un discurs a manera de veritat oficial inqüestionable, com un pensament únic que consisteix que absolutament tot –idees, valors, medi ambient, relacions humanes, laborals, etc.– és sotmès al valor de canvi, els diners, on l’economia regeix com a llei universal tots els àmbits de la societat contemporània, la qual cosa ha portat a un procés de mercantilització en tots els àmbits de la vida, la lògica de la qual pretén reduir tot a mercaderia comptabilitzable i en mers valors econòmics. L’ofensiva neoliberal de les últimes dè- cades ha atorgat a l’economia global poder absolut sobre els valors morals i socials i s’ha transformat en l’instrument més eficaç de control de la societat. Actualment existeix el terror a perdre l’estatus econòmic, on ser expulsat de les bondats de la societat de consum i de les seves comoditats és poc menys que desaparèixer com a individus. Aquesta por ens domina i ens aliena de tal manera que hem sucumbit en la indiferència i l’apatia enfront dels excedents que el sistema desfà, ja que no podem sentirnos identificats amb la figura del perdedor, del feble, del no apte per a aquest model econòmic, perdent així la nostra singularitat pròpia fonent-nos en una massa homogènia de simples consumidors: la imatge de la víctima és el mirall que el capital posa enfront dels seus súbdits en el qual no es volen veure reflectits. En aquest món terriblement individualista, on reina el culte a l’èxit personal s’està perdent l’empatia i la compassió per les víctimes ja que aquestes simbolitzen el fracàs, arribant fins i tot a culpabilitzar-les de la seva situació atribuint-les gran part de la responsabilitat del que els succeeix. En estigmatitzar-la ens desentenem totalment de la seva sort sense cap mena de remordiment, despullant a la víctima de tota dignitat humana, acceptant que hi hagi persones de primera i de segona depenent de factors tals com l’origen, la ideologia, el credo, el nivell econòmic, etc.“L’oblit de l’essència humana condueix al totalitarisme”, Albert Camus.

Aquestes són els descarts col·laterals que hem d’assumir com a inevitables perquè els objectius del capitalisme neoliberal no es vegin alterats: en el mercat només sobreviuen els més capacitats, del que es dedueix que els més rics ho són perquè són més forts i estan millor adaptats. Aquest és el plantejament del Darwinisme Social –que després va arribar a degenerar en l’eugenèsia, i aquesta en l’- Holocaust– que pretén justificar que la teoria de la selecció natural és aplicable a les relacions socials i d’aquesta manera naturalitzar les desigualtats socials. La competitivitat extrema entre els individus és un concepte molt recent, del segle XIX, quan el capitalisme comença la seva carrera per la industrialització sense precedents, fins llavors la lluita per la supervivència havia estat caracteritzada per l’ajuda mútua, la col·laboració i la solidaritat, quan qualque membre del grup patia qualque problema la resta l’ajudava fins que es recuperava; a més gràcies a la ciència hem pogut desafiar les lleis d’una natura implacable que no té pietat dels més dèbils o malalts, tot el contrari que trobam a la natura. Aquesta divisió entre ciutadans de primera i ciutadans de segona; bons ciutadans i mals ciutadans; víctimes de primera i víctimes de segona, és abominable.

En el precís moment que es priva a una persona dels seus drets, deshumanitzant-la i normalitzant la seva discriminació amb el pretext que els seus drets vénen a soscavar els dels locals perquè comencen a ressentir-se els recursos i es posa en perill l’estat del benestar, admetent la possibilitat de fer amb aquesta qualsevol atrocitat amb total impunitat, aquí comença a germinar la llavor del totalitarisme.

La immigració no és el problema de l’estat del benestar sinó una conseqüència directa d’aquest, el qual necessita espoliar els recursos de tercers països per a mantenir el seu creixement econòmic –fins i tot desplaçant comunitats o afavorint conflictes violents–, prevalent el consum basat en productes barats fabricats amb mà d’obra explotada, perquè el sou del ciutadà mig occidental no dóna per a molt més a causa de les polítiques dictades pels mercats que controlen les estructures dels estats; no hi ha millor esclau que el qui no sap que ho és. Així, tant el subjecte nacional com el forà són víctimes del mateix poder opressor, però mitjan- çant mitjans de comunicació i partits polítics a sou es van radicalitzant els discursos assenyalant a l’Altre –a l’immigrant, al diferent, al dissident…– convertint-li en l’enemic: això és l’acta fundacional del feixisme que sempre necessita utilitzar als col·lectius més desfavorits com a objectiu sobre el qual focalitzar la decepció d’una gran massa frustrada per un sistema econòmic-polític, que és el responsable de les dificultats que travessen per la crisi econòmica i social que aquest ha provocat, una vella recepta massa vegades emprada amb conseqüències nefastes: el capital reacciona finançant a l’ombra a formacions d’extremadreta que els fan el treball brut de neutralitzar les protestes i desviar l’atenció del descontentament i la desafecció cap a un enemic fictici, ja se sap que el que més uneix a les masses descontrolades i fragmentades és tenir un enemic comú per poder descarregar contra ell tota la ràbia continguda. Les democràcies es veuen amenaçades per aquests moviments reaccionaris amb fins completament desestabilitzadors que pretenen esbucar tot el nostre sistema de llibertats: queda ben palès que la democràcia i els Drets Humans són obstacles incòmodes per a la lògica neoliberal, que no dubta en vulnerar-los cada vegada que aquests s’oposin als seus desitjos, tal com està passant al continent americà amb l’assassinat d’activistes mediambientals, periodistes, sindicalistes i polítics, que s’enfronten amb les grans companyies transnacionals que desplacen poblacions indígenes dels seus territoris per explotar els recursos naturals amb la complicitat de governs corruptes, però suposadament democràtics, amb mercenaris paramilitars o amb les bandes anomenades ‘maras’.

No hi ha forma d’aprendre de la història i tornam a repetir els mateixos errors per supèrbia i deixadesa, ja que creiem que el passat no va amb nosaltres i allò que va ocórrer no ens pot tornar a passar. Però molt optimistes no podem ser; estam al principi de segle i els darrers principis de segle ens deixen entreveure que són períodes molt convulsos i traumàtics, per aquesta mateixa raó de no atendre els senyals que ens arriben anunciant el desastre: auge dels sentiments identitaris excloents assentats sobre l’exaltació del ultranacionalisme patriòtic que fa gala d’un passat de gestes glorioses; odi cap als moviments socials que lluiten pels drets civils; insistència en l’argumentari racista i xenòfob que predica la desigualtat supremacista; instauració del discurs de la por pròpia de societats intolerants i extremistes; i rearmament progressiu de les potències militars que no volen perdre la seva hegemonia en la geopolítica internacional.

La guerra sembla ser l’estat natural de la humanitat on la pau sembla ser sol una treva, un període entreguerres més o menys llarg en el temps. La fan sempre els mateixos i la pateixen també sempre els mateixos. Els col·lectius memorialistes sabem del que estem parlant perquè això ja ha succeït abans. La recuperació de la memòria històrica no és un discurs passat de moda, està més present que mai malauradament: li parlam al present des de la perspectiva del passat per a prevenir al futur, i no cedim en les nostres reivindicacions perquè no podem oblidar: no ens ho podem permetre com a societat que ens creïem lliures i que pretén fer dels Drets Humans la seva bandera. Les víctimes del feixisme saben el que és que se’ls discrimini, se’ls negui el dret a la justícia i la reparació, se’ls estigmatitzi i culpabilitzi pel seu dolor idènticament com avui ocorre amb l’estranger, amb el diferent: encara que no ho creguem tots podem ser víctimes, només és qüestió de temps i mala sort: primer apunten a la immigració, després al feminisme, després a l’ecologisme, li seguirà el socialisme, etc. Hannah Arendt sempre va insistir en la necessitat d’estar alerta davant les ideologies que menyspreen a l’Altre, naturalitzen l’exclusió i utilitzen la por com a excusa per a justificar les restriccions de drets fonamentals, la qual cosa coincideix amb el pensament neoliberal que en el seu enaltiment de l’individualisme egocèntric i la cobdícia desmesurada ha canalitzat el temor i els prejudicis contra certs col·lectius als quals imputar els seus propis excessos, on la intol·lerància s’ha instal·lat en el nostre pensament com una barrera infranquejable per tal de no haver de fer cap esforç per entendre a les persones d’altres cultures, o que simplement no pensen de la mateixa manera: basta veure els atacs constants contra la llibertat d’expressió que no aturen de produïr-se, quan la llibertat d’expressió és haver de sentir el que no es vol escoltar.

El contrapès davant aquesta amenaça ha d’estar basat en una defensa sòlida dels Drets Humans, de la pau i de la justícia social globals, on prevalguin el repartiment just de la riquesa, el bé comú, l’empatia, la diversitat cultural i la solidaritat universals. A les nostres mans està, estarem a l’altura dels esdeveniments que se’ns vénen damunt? O com va escriure Juan Benet en la seva novel·la Volverás a Región: “Solo un pueblo cobarde, egoísta y soez prefiere siempre la represión a la incertidumbre”