XISCA HOMAR

El repte de l’educació és crear un espai on es pugui pensar amb llibertat


Una preocupació constant sobrevola la tasca docent, la que vetla perquè no adoctrinem el nostre alumnat, perquè no abusem de l’autoritat, que exercim en tant que docents, per imposar certa manera d’actuar, certa manera de pensar, determinades passions: les nostres. Com a professora de filosofia, també em preocupen l’educació i l’ensenyament de la filosofia en particular. Contemplar les successives reformes educatives em genera un primer neguit, són pensades des de les derives de la psicologia i la pedagogia, però emmalalteixen per una manca de pensament filosòfic.

Un projecte educatiu ha de partir de reflexions entorn de com formar els ‘individus’ en relació amb la societat i el present en què viuen. I és fàcil dir què volem aconseguir, com qui fa la llista de la compra: volem ciutadans i ciutadanes lliures, tolerants, amb pensament crític, amb capacitat per participar de la vida pública… Però més que el recital de valors que figura en el currículum, potser valdria la pena posar aquests conceptes, imprescindibles per a la vida en comú, sota la llum que han llançat alguns pensadors i filòsofs.

Si llegim, per exemple, la filòsofa Simone Weil, potser puguem diferenciar què significa adoctrinar i què significa ensenyar a pensar, una distinció que ens permet ‘ensenyar a pensar’ sense la por a l’adoctrinament, que s’ha escampat com una moda. Weil assenyala la distància que separa la ideologia del pensament. De fet, si fas l’experiència de llegir alguna cosa de Simone Weil, ben aviat veus que té el coratge de situar-se més enllà de les ideologies, per obligar-nos a pensar.

I és que, segons aquesta filòsofa, les ideologies (qualsevol ideologia) es mostren com una explicació completa del món, com una abstracció que vol ser vàlida per a tots els quefers humans. La ideologia és complaent amb la totalitat, i per això mateix és incapaç d’un pensament veritable, és incapaç de prestar atenció a la complexitat del món. Pensar, en canvi, implica posar en joc la singularitat, implica un esforç, és un exercici solitari que requereix desfermar-se de les ideologies. Qui sap si per això Nietzsche deia que el defecte més gran de l’educació del seu temps era que ningú no aprenia, ningú no ensenyava a suportar la solitud. En el nostre present estem en les mateixes, i, malgrat tot, per pensar, hem d’abandonar la companyia i el reconeixement que ens ofereixen les idees acceptades, hem d’aprendre a “suportar la solitud”.

Així doncs, adoctrinar, transmetre una ideologia, es pot fer des de molts de llocs, esglésies, partits polítics… des de qualsevol agrupació humana que defensi una concepció de món que vulgui explicar-ho tot sense prestar atenció a les contradiccions i les complexitats que ens teixeixen. La finalitat de l’educació, en canvi, es troba a les antípodes: que l’alumnat aprengui a pensar, desfermat de les ideologies. Que aprengui a prestar atenció al món, assumint que qualsevol simplificació s’allunya de la veritat. Les escoles i els instituts són, precisament, llocs privilegiats per lluitar contra qualsevol adoctrinament possible.

Ara bé, ‘aprendre’ és un misteri. És cert que hi ha tècniques diverses, metodologies innovadores, és cert que comptam amb els consells de la psicologia i amb les conquestes de les noves pedagogies, perquè l’alumnat ‘aprengui’. Però no tenim res a fer si no comptem amb el seu desig d’aprendre, si els infants o els joves amb qui compartim les aules no desitgen aprendre. I per encendre aquest desig no hi ha receptes, però potser sí que hi ha una actitud necessària per part dels docents: tenir ‘passió’, viure apassionats pel que fem i deixar-nos endur pels reclams dels nostres alumnes.

Per tant, qui sap si és més encertat dir que l’alumnat té la capacitat d’apassionar-nos que afirmar que els docents tenim la vocació d’adoctrinar-los.