ALBERT PLA NUALART

Algun dia s’haurà d’analitzar a fons l’efecte de les noves tecnologies en els debats intel·lectuals. Com a lingüista que opino sobre temes potencialment polèmics, sovint em reclamen que tuitegi. I em resisteixo a fer-ho. Si anés sobrat de temps i energia m’ho plantejaria. Anant just, prefereixo llegir llibres, escriure articles o simplement divagar. Observo que els tuits, i bona part de la literatura digital, o llisquen pel pendent visceral de la desqualificació o es tanquen en la bombolla ideològica. La lluita per entendre i transformar la realitat és esclafada per la batalla d’egos o la necessitat de ser confirmat en la pròpia opinió. Els tuits o retuits dels altres, sovint esperats amb l’estat d’ànim compulsiu d’un ludòpata, en lloc d’il·luminar, d’obrir la ment, alimenten baixes passions o solidifiquen prejudicis. Els comentaris respectuosament crítics només susciten indiferència.

Però el més greu de tot plegat és que el temps que es dedica a llegir i escriure tuits és temps que no es dedica a llegir i escriure llibres. I què aporten els llibres que no aportin els tuits?: una cosa tan essencial per a la salut cultural i política de la humanitat com el pensament complex. Els grans renovadors d’idees s’han alimentat de grans dosis de lectura concentrada i grans dosis de reflexió i escriptura solitària. Si Copèrnic o Darwin haguessin tuitejat, haurien rebut tants insults que el Sol encara giraria al voltant de la Terra i el creacionisme seria hegemònic.

La revolució digital té un enorme potencial humanitzador però les TIC d’ara i aquí estan dissenyades per persones que es volien fer riques i ara són milionàries. No aspiren a fer-nos més crítics i civilitzats sinó més dòcils i manipulables. Són establishment: defensen els interessos d’uns pocs privilegiats que volen seguir sent-ho. I el fet que, sabent això, ens resignem a comunicar-nos, a interactuar, obeint les regles de joc de Zuckerberg o Dorsey, té una relació molt més directa del que ens pensem amb l’ascens de la ultradreta. Les idees simples s’imposen, i les idees simples per als problemes complexos sempre són primitives, violentes, feixistoides. No és perquè sí que Trump es comunica amb tuits. El tuit és el format ideal perquè el menyspreu i la ràbia s’imposin al pensament i l’empatia.

Les idees polítiques complexes neixen a l’àgora, a l’associacionisme, en el contacte analògic entre ciutadans compromesos. Creiem que ho podem tenir tot, que podem posar al servei dels nostres ideals els esquers de Silicon Valley. Creiem que mirar sèries al sofà ens enriqueix i ens dona conversa. I quan volem fer coses junts amb la gent del nostre entorn més immediat -i construir complicitats, sobirania de base- som quatre gats. Després d’esgotadores jornades laborals, l’un tuiteja, l’altre està penjant fotos a Instagram i els altres miren la HBO perquè els ajuda amb l’anglès. Tots estem massa enfeinats fent-nos la il·lusió que ens comuniquem mentre fem més profund i irreversible el nostre vulnerable aïllament.