Càller (Sardenya), 25 de juliol de 1409. Martí Robert d’Aragó, més conegut com a Martí el Jove, moria a causa d’una malària que havia contret tres setmanes abans a l’estany de Flamaire, als voltants de la vila de Sanluri, al sud de l’illa de Sardenya, en el decurs de la campanya militar contra les faccions oligàrquiques sardes partidàries de Gènova. La incontestable victòria militar de Sanluri, que dissiparia definitivament la tèrbola ombra genovesa i que consolidaria la dominació catalano-aragonesa sobre l’illa, es pagaria amb un elevat preu. El cronista Pere Tomic escriuria que “tota la victòria tornà en gran plor e dol”. Martí el Jove, fill únic del comte-rei Martí I, conegut com l’Humà, i hereu al tron de la Corona d’Aragó, moria sobtadament i inesperadament i obria un buit inexplorat a la qüestió successòria. En el moment que el va abastar la mort, malgrat que s’havia casat dos cops, no tenia descendència legítima. La nissaga que havia governat Catalunya des de Guifré el Pilós (840-897) semblava esgotada i condemnada al relleu.

El segrest de Maria de Sicília

Martí el Jove havia donat mostres d’una gran capacitat per a governar. Nascut a Perpinyà el 1376, amb només catorze anys (1390) el van casar amb la reina Maria de Sicília que ja en tenia vint-i-vuit. Maria, però, havia governat amb les mans lligades pels quatre vicaris que havia nomenat el seu pare i antecessor Frederic de Sicília: els aragonesos Artal de Alagón i Guillem de Peralta, el napolità Manfredi Chiaromonte i el genovès Francesco Ventimiglia.

Martí i Maria eren cosins segons (la dinastia siciliana era des del 1262 una branca menor del Casal de Barcelona), i seria precisament l’avi comú, Pere el Cerimoniós qui, alarmat per les negociacions matrimonials entre els vicaris i el duc independent de Milà i després d’una rocambolesca operació digna d’una pel·lícula d’espies, propiciaria l’enllaç. Guillem Ramon de Montcada, un agent català infiltrat a la cort de Palerm ―que havia informat la cancelleria catalana del festeig entre els vicaris i el Visconti milanès― segrestaria Maria i la conduiria primer a Sardenya (1382) i més tard a Barcelona (1384).

Atles català atribuït a Abraham Cresques (1375). Font Biblioteque National de France

Atles català atribuït a Abraham Cresques (1375) / Font: Biblioteque National de France

De Pere a Martí

Quan Maria de Sicília va arribar a Barcelona tenia dinou anys i Martí el Jove només en tenia cinc. En aquells moments Martí encara no era el primer en la línia successòria. Però el destí l’acabaria situant en una posició de preferència. En el decurs dels anys immediatament posteriors moriria l’avi Pere (1387) i seria succeït pel seu primogènit Joan I ―oncle patern de Martí―. Tres anys més tard (1390), quan Martí havia entrat de ple en l’edat adolescent, la política de la cancelleria de Barcelona va començar a mirar cap a Martí, cap a Maria i cap a Sicília.

Joan I, conegut com el Caçador, contràriament al que indicava el seu sobrenom, era un home amb una salut pèssima i uns hàbits encara pitjors que no semblava capaç d’engendrar un hereu. I llavors les esperances de la cancelleria van quedar dipositades en Martí l’Humà, el germà petit del caçador, i en el seu fill i hereu Martí Robert, el Jove. Havia arribat l’hora de tancar la qüestió matrimonial de Maria de Sicília i assegurar, definitivament, el control de l’illa.

Martí, rei de Sicília

Consagrat l’enllaç (1390) la primera acció del rei adolescent seria jubilar ―amb tots els honors, per descomptat― el govern vicarial. I la segona, posar-se a governar. I ho va fer amb decisió i autoritat recolzant-se, naturalment, en la renovada ―des de Barcelona― cancelleria de Palerm. Martí Robert seria un dels precursors del nou estil polític que impulsava la figura del rei com a governant absolut i que, a poc a poc, en el decurs de les dues centúries següents s’acabaria imposant plenament arreu d’Europa. Tant va ser així que, quan va morir prematurament Maria de Sicília (1401), Martí, fins llavors rei-consort, va agafar en solitari les regnes del poder, i amb la inestimable col·laboració de la seva fidel cancelleria, es faria proclamar rei de Sicília. Cal esmentar que les protestes dels cosins sicilians de la difunta Maria, que es consideraven més legítims al tron que el rei-consort, van ser ràpidament apagades amb una intimidatòria operació militar ordenada per Martí l’Humà, el pare del nou rei sicilià, que ja s’asseia al tron de Barcelona des de feia cinc anys (1396).

Atles de Sicilia (1587) obra del cartograf Joan Martines. Font Biblioteca Nacional de España

Atles de Sicília (1587), obra del cartògraf Joan Martines / Font: Biblioteca Nacional de España

De Palerm a Pamplona

Assegurat el tron sicilià, la cancelleria de Barcelona va tombar la mirada cap a l’altre costat: Navarra. L’infanta Blanca de Navarra, nascuda l’any 1387 i quarta en la línia successòria al tron de Pamplona, era una de les princeses més cotitzades d’Europa. Els reis de Navarra només havien aconseguit criar noies (els nois se’ls morien molt petits o fins i tot al néixer); i totes les cancelleries d’Europa sabien que el rei navarrès acabaria nomenant hereva la filla més ben casada, tant si era la primera com si era la sisena.

La qüestió que es dirimia a Pamplona no era l’ordinal de legitimitat, sinó la supervivència del petit reialme navarrès, amenaçat per Castella i per França. El 26 de desembre de 1402 Martí i Blanca es casaven a la catedral de Catània (Sicília), i d’aquella unió naixeria un nen, Martí (1403-1407), que si hagués sobreviscut a la infantesa s’hauria convertit en el sobirà d’un imperi que hauria abastat des de l’Etna fins a l’Atlàntic. Blanca, passant per davant de les seves tres germanes grans, acabaria sent reina de Navarra (1425).

Maria de Sicilia i Blanca de Navarra. Font Viquipèdia

Maria de Sicília i Blanca de Navarra / Font: Viquipèdia

L’hereu il·legítim

Però hi ha un “hereu il·legítim” que plana sobre la història i que, si hagués estat finalment reconegut, hauria canviat per sempre la història de la Corona d’Aragó. Mentre es negociaven les condicions del seu segon matrimoni, Martí el Jove va tenir una relació ―que probablement remuntava amb anterioritat a la mort de Maria de Sicília― amb una aristòcrata de Catània (Sicília) anomenada Tàrsia Rizzari. I d’aquella relació naixeria un nen, Frederico(1402), que sobreviuria a la mort del seu pare (1409). Després de la mort del petit Martí ―el fill legítim de Martí el Jove i Blanca de Navarra―, seria designat al tron de la Corona d’Aragó. Martí l’Humà ―l’avi― va ordenar a la seva cancelleria que el traslladessin a Barcelona i que preparessin la legitimació. Naturalment, amb el disgust de Blanca i l’entusiasme dels tutors de Frederic, els germans Torrelles, amics personals del sobirà, que ordenaria al cismàtic Benet XIII (el Papa Luna) que dirigís l’operació.

L’intent de legitimació de Frederic

L’aparició en escena de Frederic, si més no l’escena oficial, va generar una gran inquietud entre els que ja feien càbales per a rellevar Martí l’Humà. Des de Jaume d’Urgell fins a Ferran d’Antequera, passant per Lluís d’Anjou i Alfons de Gandia. Frederic es guanyaria una extensa nòmina d’enemics, fins i tot abans de posar els peus a Barcelona, que explica, no tan sols, com i de quina manera va ser desplaçat en la cursa cap al tron, sinó com va acabar els seus dies. Sorprèn que en una cort com la de Barcelona, tan afeccionada a l’ús dels verins, ningú hagués emmetzinat l’esmorzar del petit Frederic. Però aquest misteri queda aclarit quan les fonts documentals revelen que Martí l’Humà va morir inesperadament la vigília de la legitimació de Frederic (31 de maig de 1410). El fill natural de Martí el Jove i candidat al tron de Martí l’Humà no seria mai legitimat, i Benet XIII ―el Papa Luna― es desentendria totalment de l’afer Frederic, per a passar tot seguit a festejar la candidatura del castellà Ferran d’Antequera.

Mapa de Navarra (1640) obra del cartograf Jan Blaeu. Font Biblioteca Digital de Navarra

Mapa de Navarra (1640) obra del cartògraf Jan Blaeu / Font: Biblioteca Digital de Navarra

La tomba de Frederic

El que va passar tot seguit és ben conegut: el Compromís de Casp (1412). En aquella assemblea Frederic no va obtenir el vot de cap dels compromissaris electors, senzillament perquè no tenia el suport de cap estament del poder. I en aquest punt és molt important recordar que els estats insulars de la Corona d’Aragó (Sardenya i Sicília), curiosament, no estaven representats a Casp. Posteriorment Frederic seria format en la carrera militar, com corresponia a un personatge del seu llinatge, i destacaria en diversos fets navals. Però la seva personalitat que, probablement, havia heretat del pare, el conduiria a enfrontar-se amb el rei Alfons el Magnànim (fill i hereu de Ferran de Trastàmara) per la seva erràtica estratègia en la guerra de Nàpols (1435-1442). I aquesta seria la seva tomba. La cancelleria del Magnànim, temorosa que Frederic articulés un partit dissident a Sicília, el va destruir personalment i políticament. Frederic va ser falsament acusat d’haver estafat uns comerciants genovesos establerts al port de Sevilla.

Martí l'humà i Martí el Jove. Retaule obra de Pere Nunyes i Enric Fernandez(segle XVI). Font Museu Diocesà de Barcelona

Martí l’Humà i Martí el Jove. Retaule obra de Pere Nunyes i Enric Fernández (segle XVI) / Font: Museu Diocesà de Barcelona

El darrer príncep

La participació de Gènova en l’operació d’enrunament de Frederic no hauria d’estranyar. Gènova havia estat la gran rival de la Corona d’Aragó pel domini de la Mediterrània occidental. I la gran derrotada. Gènova i Barcelona no recuperarien certa bona sintonia fins a l’entronització dels Trastàmara castellans (1412). Però, a més, hi havia una qüestió afegida que jugava en contra de la pròpia existència de Frederic: poc abans de l’afer de Sevilla l’havien casat amb Violant de Mur, una vídua d’una família oligàrquica lleidatana molt propera als Trastàmara, que tenia la missió de controlar els seus moviments. Frederic, però, es va escapar d’aquella gàbia d’or amb Valentina, la germana petita de Violant, i aquell fet faria saltar totes les alarmes (1430). L’any 1434 seria arrestat a Castella i empresonat al castell d’Urueña per on ja havia passat Jaume d’Urgell, després de revoltar-se. I quatre anys més tard (1438) moria reclòs en aquella presó castellana el darrer príncep de la dinastia que, cinc segles abans, havia fundat Guifré el Pilós.