La desfeta catalana de 1714 i el desballestament del seu sistema institucional no van tenir una única repercussió política. Setmanes abans de la promulgació del Decret de Nova Planta (1716) —la culminació del “justo derecho de conquista”— l’administració ocupant imposaria un sistema tributari nou, superposat a l’existent, de naturalesa clarament punitiva. ElReal Catastro es va imposar inicialment com una contribució de guerra, i posteriorment, com un tribut per la derrota. Seria la primera pedra de l’històric espoli fiscal a Catalunya. Durant un segle i mig, fins a la seva modificació el 1845, les fonts revelen que els catalans van pagar a la hisenda pública espanyola fins a vuit vegades més del que tributaven els contribuents de la Corona de Castella. Es tracta d’unes dades que desemmascaren el fals mite de la historiografia espanyola que, durant segles, ha defensat que la prosperitat econòmica catalana de la postguerra de Successió (a partir del 1715) que va impulsar la Revolució Industrial del segle XIX, es devia a les pretesament il·lustrades polítiques econòmiques i tributàries de l’administració borbònica. Catalunya, ni rica ni plena, sinó sotmesa i castigada.

El calaix dels quartos

També la historiografia espanyola ha volgut emmascarar el càstig fiscal a Catalunya —l’espoli borbònic— com una pràctica generalitzada arreu d’Europa que consistia a liquidar les hisendes forals i centralitzar-ne els recursos. El nervi ideològic de les monarquies absolutistes de les centúries del 1600 i del 1700. El que és cert, però, és que l’obsessió hispànica per ficar la mà al calaix dels quartos dels catalans venia de lluny. Setanta-set anys abans de l’entronització del primer Borbó hispànic (1626), el comte-duc d’Olivares (ministre plenipotenciari del rei foral Felip IV) va provocar una crisi econòmica (1627-1640) i una revolució social (1635-1641) a Catalunya que culminaria amb la guerra dels Segadors (1640-1652), en el seu propòsit, entre altres coses, d’intervenir els recursos fiscals dels catalans. Aquest detall és molt important, perquè ens revela que fins al 1715 (promulgació del Real Catastro) les institucions del Principat tenien la competència exclusiva en matèria de legislació i recaptació de tributs i s’entenien amb el poder central, en una relació bilateral per pactar les aportacions catalanes al calaix de la monarquia hispànica.

Primera plana del Real Catastro de Cabra del Camp. Font Fons Biblioteca de Catalunya

La tributació del càstig

El sistema impositiu borbònic seria quelcom més que una intervenció de la fiscalitat catalana, és a dir, quelcom més que un “155” amb música barroca. Per una banda, va confiscar els impostos que havien estat de la Generalitat (l’estat català) i del Consell de Cent (la municipalitat de Barcelona), i els va destinar a sostenir l’aparell repressor —polític i militar— borbònic. Per altra banda, va fulminar l’històric sistema paccionat d’aportacions catalanes a les arques de la monarquia. Al seu lloc s’hi va imposar el Real Catastro, que pressupostaria i recaptaria a la conveniència i necessitats de la monarquia, que, en aquell cas, equivalia a dir les de l’estat hispànic. El Real Catastro gravaria sobre béns immobles, ingressos derivats de l’activitat professional i no professional i els beneficis de les activitats comercials i industrials. Curt i ras, multiplicaria per set la pressió fiscaldamunt els catalans supervivents a la desfeta de 1714, en un país arrasat per una guerra de nou anys de durada que havia causat la invalidesa, l’exili o la mort d’una bona part de la població, i la ruïna dels aparells agrari, comercial i industrial.

La tributació es multiplica per set

Per tenir una idea de l’impacte, només cal fer un cop d’ull a les dades que publiquen els professors Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda i Joaquim Nadal. L’any 1701, quatre anys abans de l’esclat de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Felip de Borbó, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació d’1.200.000 lliures en sis anys, a raó de 200.000 lliures anyals. Catalunya fregava els 500.000 habitants i la seva economia estava en plena fase expansiva. L’any 1706, un any després de l’inici de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Carles d’Habsburg, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació de 2.000.000 de lliures en deu anys, a raó, també, de 200.000 lliures anyals. Catalunya havia superat els 500.000 habitants i la seva economia havia assolit el punt de plenitud. L’any 1716, un any i escaig després de la caiguda de Barcelona, elReal Catastro va pressupostar, sense juraments a res ni a ningú, una recaptació d’1.473.213 lliures anyals per a l’exercici en curs i per a cadascuna de les anualitats següents. S’estima que Catalunya havia perdut un 20% de la població i la seva economia estava arruïnada.

La tributació persecutòria

Per dur a terme aquest horrorós espoli, que va condemnar a la misèria la societat catalana de la postguerra, el règim borbònic va lliurar plens poders al ministre José Patiño, que s’havia guanyat el dubtós prestigi d’escanyar les classes populars extremenyes durant la guerra de Successió per sostenir l’exèrcit borbònic que lluitava al front de Portugal. Patiño, nomenat superintendent de Catalunya —amb la col·laboració de Josep Aparisi, un comerciant amb coneixements de cartografia que arrossegava greus problemes econòmics des d’abans de la guerra—, va ordenar de fer el cadastre de tot el país i enquestar totes les autoritats del territori amb el propòsit de tenir un control absolut sobre la totalitat dels recursos. A més a més de la tributació sobre els rendiments, Patiño imposaria una quota fixa anyal sobre la població activa, amb independència del salari, de tres lliures per als jornalers agraris i cinc per als treballadors dels gremis. Per tenir una idea del que això significava, podem dir que un ruc costava de 12 a 18 lliures; una vaca, de 18 i 24, i un cavall, de 24 a 36. Un jornaler agrari passava a tributar directament al rei un quart de ruc l’any.

El duc de Berwick i José Patiño. Font Viquipèdia

La resistència

Patiño i Aparisi es van valdre d’una xarxa de comissaris que exercien ladoble funció de recaptació i inspecció, personatges del país que progressaven econòmicament a costa de la misèria dels veïns, o estrangers que formaven part de l’aparell borbònic de dominació militar. Les fonts documentals estan farcides de casos d’amenaces, abusos, maltractaments i agressions d’aquests comissaris, de manera pràcticament impune, sobre aquella part de la població que no podia pagar, com també de casos de requisa d’aliments, eines, animals o maquinària que, també impunement, practicaven sobre aquella part de la població que es resistia a pagar. Aquests fenòmens van provocar un rebuig, transformat en resistència, que, a la vegada, alimentaria una espiral de violència. L’administració borbònica, conscient de la desafecció generalitzada del país al nou règim, aturaria les revoltes amb el desplegament de tropes, l’obligació d’allotjar els militars en cases particulars, l’empresonament de veïns i autoritats municipals i l’aplicació de recàrrecs monstruosos per incompliment de les obligacions tributàries. Tot plegat, en un país esgotat i arruïnat.

Instrument de dominació

El Real Catastro era una de les moltes —i sinistres— maneres que tenia el règim borbònic d’advertir els catalans que havien perdut la guerra. El mateix Patiño havia estat protagonista en el procés de destrucció de les institucions catalanes, i és seva la reveladora cita que diu: “Como antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín, como ya así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de cualesquiera jueces españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la lengua de este país”. Les fonts revelen que, entre 1720 i 1779, la tributació indirecta va créixer un 250%, i la total, inclosa el Real Catastro, un 150%. I quan el 1778 el castellà Chaves (comptador de l’exèrcit i província de Catalunya) va demanar una actualització perquè la recaptació li semblava insuficient, diria: “No puede darse esperanza de adelantamiento alguno mientras subsista a las órdenes de la ciudad, manejada por sus regidores y servida por dependientes catalanes, que todos piensan de un mismo modo”.

El Nacional.cat